La psiquiatria és el braç repressor de l’Estat

Il·lustració © Francesc de Diego

O dels Estats en plural. Des que Pinnel, al segle XIX va fer la primera classificació de persones amb trastorn mental, ha plogut molt. Segons el psiquiatra Alberto Fernández Líria, la psiquiatria és una tecnologia, no pas una ciència. Segons Giorgio Antonucci calia acabar amb l’arrel dels problemes de salut mental eradicant la psiquiatria com a disciplina mèdica: “Per a mi significa que els malalts mentals no existeixen i la psiquiatria ha de ser completament eliminada”. Thomas Szasz (CCHR) denuncia els abusos de la psiquiatria i afirma en un dels vídeos de la seva organització que provoca més morts la psiquiatria que qualsevol conflicte militar.

És la psiquiatria una tecnologia de l’Estat per reprimir els dèbils? Els inadaptats? Els dissidents? Entre els professionals de la psiquiatria he trobat gent amb bona voluntat i amb intenció d’ajudar, però en general tots són partidaris de medicar, quan no és dictaminar ingressos. Un ocellet m’ha dit que fins d’aquí 10 o 20 anys no se sabran els mecanismes genètics, pels quals es podran trobar, a partir de llavors, tractaments per l’esquizofrènia. Si és així, per què ens sobremediquen amb psicofàrmacs els quals encara es desconeixen els seus efectes sobre la ment? Això és voler buscar remeis, abans de trobar el mal. I el negoci que fan amb nosaltres, què?

El nazisme y altres formes de feixisme continuen vigents avui en dia, amb sistemes alterns de govern. Si l’Estat, el gran repressor de les minories i de les diversitats mentals, ha creat una psiquiatria que oprimeix és degut a la discriminació per raons d’edat, sexe, gènere, raça, nacionalitat, religió, o discapacitat psicosocial, intel·lectual, física o psíquica, etc.

Com a víctima de l’opressió de l’Estat no em puc estar de denunciar qualsevol d’aquestes injustícies socials, paradigma del que representa l’actual sistema de diagnòstics, i tot el que comporta per reprimir les diferències i llibertats individuals. Em veig amb l’obligació moral, de fer notori en aquesta societat, que el nacionalsocialisme encara no ha acabat. S’alterna de manera que hi ha governs més social-demòcrates, i altres més nacional-conservadors. Però tots ells tenen una aversió profunda a la radical diversitat mental que abunda en aquest món.

Qui no encaixa en els paràmetres és reprimit. La diferència és vista com a amenaçadora. Els diferents som nosaltres, aquells qui hem estat psiquiatritzats alguna vegada. I, per etiquetar-nos i deixar-nos fora de joc, ens donen una pensió, o una ajuda econòmica, i se’ns treuen del damunt, tot esperant que estiguem calladets i no fem enrenou. Remoure les ferides del passat no està ben vist, ni contemplat per la psiquiatria. L’Estat no tolera les sortides de to, els cossos diferents que no són ben vistos, els comportaments desviats, el fet de no ajustar-se a les lleis d’una burocràcia elefantíaca, la manca d’ordre i harmonia. Fins i tot, si no caus bé als executors de la repressió de l’Estat, ets assenyalat com a perillós i retirat de circulació.

No hi cabem tots en la Màtrix, estructura social a la que estem sotmesos. Hi ha una justícia per rics, una per pobres, i la tercera és pels psiquiatritzats o supervivents de la psiquiatria. No comptem com a ciutadans de ple dret. Tenim els drets restringits i tutelats, i se’ns veu com a potencialment origen de problemes no desitjats. No encaixem en el sistema, i el sistema ens fa fora. Som incòmodes a la vista de l’establishment, per tant, de la societat ben establerta. Aquells qui no han entès això, encara, no trigaran a adonar-se, perquè és massa evident, ja. És massa diàfan que aquells qui les hem vist de tots els colors, quedem marginats del sistema, perquè el sistema pugui perpetuar-se en el poder, fent el mateix de sempre, amb les mateixes polítiques de sempre.

Qui no es reivindica, perd tots els drets. Ets un número potencialment causant de perjudicis a la societat, al qui se l’ha d’ajudar, però si et mantens en silenci llavors caus en l’oblit del sistema i aquest t’evacua del mateix, oblidant la teva problemàtica, i causant-te perjudicis tota la teva vida. Només queda rebel·lar-se, i per això tenim l’Orgull Boig. Però no és suficient, cal lluitar cada dia perquè no se’ns oblidi, i deixem de ser uns pàries al servei d’un Estat, que s’assembla més a l’Arxipèlag Gulag, de Soljenitsin, que no a altra cosa.

Dani Ferrer Teruel

The post La psiquiatria és el braç repressor de l’Estat first appeared on ActivaMent Catalunya Associació.